
Un passadís llarg amb columnes a banda i banda ben salvaguardades per soldats vestits d’un blau elèctric aguantant una escopeta en posició vertical, canalitzaven el trànsit d’autoritats nord-americanes que feien el seu camí cap a l’exterior de la Casa Blanca. El trajecte el feien damunt una catifa blaugrana, una franja gran al mig blau i dues de més petites al costat vermelles, que els conduïa fins a la porta de sortida on havien de baixar una engalanada escala per, definitivament, contemplar els més de tres milions de conciutadans que estaven esperant el moment de la coronació del nou messies, el nou salvador, Barack Obama.
Hi va desfilar molta gent per aquest hall de la Casa Blanca, senadors, pastors, expresidents i autoritats multicolors. Evidentment, i a part d’Obama, tres cares reconegudes a nivell mundial van centrar tota l’atenció. La primera és la de la dona d’Obama, Michelle, que amb un vestit verd festuc i amb uns guants a conjunt, un color que des del meu punt de vista era del tot prescindible, va ser la primer gran font d’atracció de tothom. La segona figura destacada en circular pel congestionat passadís va ser la del llavors encara president dels Estats Units, George Bush. Un Bush que se’l va veure deambulant sense esme per aquell passadís després de veure’l minuts abans tot sol i abstret pensant qui sap què. I la tercera va ser el vicepresident Joe Biden, vestit amb pantalons i americana foscos, camisa blanca i una corbata blava. Tots tres, com també la resta de la gent, van anar ocupant els seus llocs per poder veure bé la sortida del vertader protagonista de la pel·lícula, el que en breus moments seria el nou president del Estats Units.
Emulant els gladiadors de l’època romana, o si es vol contemporitzar-ho un xic més, tal com els toreros espanyols entren a les places, Barack Hussein Obama va recórrer el passadís amb la mirada perduda, concentrat, sense cap gest al seu rostre, amb l’única intenció de sortir per ser aclamat i coronar-se com el president del país més poderós del món. Com bé apuntava el periodista Màrius Carol, pot ser que la dosi de Tranquimazin que es pogués prendre l’ajudés a aguantar aquest posat, però tot i això, ell era conscient en tot moment que a fora l’esperaven milions de persones que en ell han posat unes noves esperances de futur i que els ha rebrotat la il·lusió que els últims vuit anys s’havia pansit. Vestit com el seu vicepresident, només hi havia dues diferències: el color de la corbata, Obama la portava vermella, i un pin de la bandera nord-americana que portava a la solapa de l’americana. Segurament es podrien fer moltes hipòtesis del perquè dels colors de les corbates, però ja em permetreu que jo no les faci, més que res perquè no sabria gaire bé què dir.
I a falta de 18 minuts de per les 6 de la tarda, hora catalana, per les 12 del migdia hora nord-americana, les trompetes van sonar a la Casa Blanca i es va obrir la porta d’entrada d’on va sortir, ara ja amb un posat més simpàtic, Barack Obama, el que esdevindria el 44è president dels Estats Units aconseguit trencar la barrera racial, sent també el primer negre, afroamericà per quedar més bé, que ocupés aquest càrrec. I en aquell moment els jardins plens de més de tres milions de persones varen esclatar d’alegria i goig i tal com es va fer amb Jesucrist i les branques de palmera, els allà presents van agitar al vent les banderes del país al qual pertanyen per rebre l’home que en la seva figura encarna la prosperitat i la il·lusió del país.
La cerimònia la va inaugurar la senadors Dianne Feinstein, amb un discurs molt sobri d’on es van poder treure tres ítems clars dels topics nord-americans: són la gran democràcia del món, rebutgen qualsevol tipus de violència i la forta creença religiosa que hi ha als Estats Units. Una creença, aquesta última, que es va ratificar a continuació en el programa de l’acte, amb la pregària del pastor evangelista Rick Warren, una pregària la qual Obama va escoltar i interioritzar en tot moment mantenint els ulls tancats. Seguidament la reina del soul, Aretha Franklin, va interpretar una cançó per donar pas al primer jurament del dia, el de Joe Biden.
Però quan passaven 6 minuts de les 6 de la tarda a Catalunya., de les 12 del migdia als Estats Units, va arribar el gran moment. Barack Obama es va aixecar, juntament amb la seva esposa i les seves filles, i llavors l’explosió de felicitat entre el públic assistent va tornar a fer acte de presència. Amb la mà dreta alçada, la mà esquerra a sobre la bíblia que subjectava la seva dona, bíblia on fa 150 anys Abraham Lincoln va jurar el càrrec, i repetint el que John Roberts, president del Tribunal Suprem citava, Obama va començar a jurar la presidència dels Estats Units. Un jurament amb dos punts a destacar: Obama fa anys havia vetat a Roberts en la votació per nomenar-lo en el seu càrrec i el blanc que va tenir al començament del jurament, moment en què segurament molts dels televidents van recordar el jurament de Joan Clos a la Moncloa on es va atorgar més càrrecs del compte Però malgrat això, i amb 30 minuts de demora, Barack Obama va ser proclamat, per fi, president dels Estats Units.
Amb aquesta proclamació s’acaben dos anys de campanya electoral. S’ha acabat amb una cerimònia senzilla i on la il·lusió, l’esperança i la fe s’obren camí en un país on s’havien perdut fa temps. I no només això, també s’ha avançat en el terreny racial. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca és la culminació del tan anhelat somni americà que un dia Matin Luther King va proclamar. A Obama li esperen 4 anys plens de dificultats i amb el repte de recuperar amistats perdudes aquests últims temps. La seva arribada al capdavant del govern nord-americà no només ha estat un bri d’aire fresc pel seu país sinó per tot el món sencer que havia vist en Estats Units la plasmació del que no pot ser el país més important del món. El repte que se li presenta a Obama és molt difícil, però estic segur que amb treball i persistència, com molt bé ha fet fins ara, podrà tornar a col·locar el seu país al capdavant del món.
Benvingut senyor Obama. Molta sort i no ens decepcioni.