Welcome, Mister President

Un passadís llarg amb columnes a banda i banda ben salvaguardades per soldats vestits d’un blau elèctric aguantant una escopeta en posició vertical, canalitzaven el trànsit d’autoritats nord-americanes que feien el seu camí cap a l’exterior de la Casa Blanca. El trajecte el feien damunt una catifa blaugrana, una franja gran al mig blau i dues de més petites al costat vermelles, que els conduïa fins a la porta de sortida on havien de baixar una engalanada escala per, definitivament, contemplar els més de tres milions de conciutadans que estaven esperant el moment de la coronació del nou messies, el nou salvador, Barack Obama.

Hi va desfilar molta gent per aquest hall de la Casa Blanca, senadors, pastors, expresidents i autoritats multicolors. Evidentment, i a part d’Obama, tres cares reconegudes a nivell mundial van centrar tota l’atenció. La primera és la de la dona d’Obama, Michelle, que amb un vestit verd festuc i amb uns guants a conjunt, un color que des del meu punt de vista era del tot prescindible, va ser la primer gran font d’atracció de tothom. La segona figura destacada en circular pel congestionat passadís va ser la del llavors encara president dels Estats Units, George Bush. Un Bush que se’l va veure deambulant sense esme per aquell passadís després de veure’l minuts abans tot sol i abstret pensant qui sap què. I la tercera va ser el vicepresident Joe Biden, vestit amb pantalons i americana foscos, camisa blanca i una corbata blava. Tots tres, com també la resta de la gent, van anar ocupant els seus llocs per poder veure bé la sortida del vertader protagonista de la pel·lícula, el que en breus moments seria el nou president del Estats Units.

Emulant els gladiadors de l’època romana, o si es vol contemporitzar-ho un xic més, tal com els toreros espanyols entren a les places, Barack Hussein Obama va recórrer el passadís amb la mirada perduda, concentrat, sense cap gest al seu rostre, amb l’única intenció de sortir per ser aclamat i coronar-se com el president del país més poderós del món. Com bé apuntava el periodista Màrius Carol, pot ser que la dosi de Tranquimazin que es pogués prendre l’ajudés a aguantar aquest posat, però tot i això, ell era conscient en tot moment que a fora l’esperaven milions de persones que en ell han posat unes noves esperances de futur i que els ha rebrotat la il·lusió que els últims vuit anys s’havia pansit. Vestit com el seu vicepresident, només hi havia dues diferències: el color de la corbata, Obama la portava vermella, i un pin de la bandera nord-americana que portava a la solapa de l’americana. Segurament es podrien fer moltes hipòtesis del perquè dels colors de les corbates, però ja em permetreu que jo no les faci, més que res perquè no sabria gaire bé què dir.

I a falta de 18 minuts de per les 6 de la tarda, hora catalana, per les 12 del migdia hora nord-americana, les trompetes van sonar a la Casa Blanca i es va obrir la porta d’entrada d’on va sortir, ara ja amb un posat més simpàtic, Barack Obama, el que esdevindria el 44è president dels Estats Units aconseguit trencar la barrera racial, sent també el primer negre, afroamericà per quedar més bé, que ocupés aquest càrrec. I en aquell moment els jardins plens de més de tres milions de persones varen esclatar d’alegria i goig i tal com es va fer amb Jesucrist i les branques de palmera, els allà presents van agitar al vent les banderes del país al qual pertanyen per rebre l’home que en la seva figura encarna la prosperitat i la il·lusió del país.

La cerimònia la va inaugurar la senadors Dianne Feinstein, amb un discurs molt sobri d’on es van poder treure tres ítems clars dels topics nord-americans: són la gran democràcia del món, rebutgen qualsevol tipus de violència i la forta creença religiosa que hi ha als Estats Units. Una creença, aquesta última, que es va ratificar a continuació en el programa de l’acte, amb la pregària del pastor evangelista Rick Warren, una pregària la qual Obama va escoltar i interioritzar en tot moment mantenint els ulls tancats. Seguidament la reina del soul, Aretha Franklin, va interpretar una cançó per donar pas al primer jurament del dia, el de Joe Biden.

Però quan passaven 6 minuts de les 6 de la tarda a Catalunya., de les 12 del migdia als Estats Units, va arribar el gran moment. Barack Obama es va aixecar, juntament amb la seva esposa i les seves filles, i llavors l’explosió de felicitat entre el públic assistent va tornar a fer acte de presència. Amb la mà dreta alçada, la mà esquerra a sobre la bíblia que subjectava la seva dona, bíblia on fa 150 anys Abraham Lincoln va jurar el càrrec, i repetint el que John Roberts, president del Tribunal Suprem citava, Obama va començar a jurar la presidència dels Estats Units. Un jurament amb dos punts a destacar: Obama fa anys havia vetat a Roberts en la votació per nomenar-lo en el seu càrrec i el blanc que va tenir al començament del jurament, moment en què segurament molts dels televidents van recordar el jurament de Joan Clos a la Moncloa on es va atorgar més càrrecs del compte Però malgrat això, i amb 30 minuts de demora, Barack Obama va ser proclamat, per fi, president dels Estats Units.

Amb aquesta proclamació s’acaben dos anys de campanya electoral. S’ha acabat amb una cerimònia senzilla i on la il·lusió, l’esperança i la fe s’obren camí en un país on s’havien perdut fa temps. I no només això, també s’ha avançat en el terreny racial. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca és la culminació del tan anhelat somni americà que un dia Matin Luther King va proclamar. A Obama li esperen 4 anys plens de dificultats i amb el repte de recuperar amistats perdudes aquests últims temps. La seva arribada al capdavant del govern nord-americà no només ha estat un bri d’aire fresc pel seu país sinó per tot el món sencer que havia vist en Estats Units la plasmació del que no pot ser el país més important del món. El repte que se li presenta a Obama és molt difícil, però estic segur que amb treball i persistència, com molt bé ha fet fins ara, podrà tornar a col·locar el seu país al capdavant del món.

Benvingut senyor Obama. Molta sort i no ens decepcioni.

La crisi, el primer repte d'Obama

Què deu estar pensant ara mateix Barack Obama a un dia de ser nomenat oficialment president del Estats Units? Demà pot ser un gran dia, quin marron que em menjaré amb tot això de la crisi o el quadre dels llops atacant als cérvols dels menjador de la casa blanca serà el primer que anirà fora? Mai ho sabrem. Però el que sí podem saber amb molta probabilitat és el que estan pensant milions i milions de nord-americans que el van votar: ha arribat el dia de l’esperança i de la il·lusió de futur. Un futur que els ciutadans nord-americans li demanaran començar al seu president amb la sortida de la profunda crisi econòmica en què està submergida l’economia del país.

Durant els últims mesos s’ha sentit a dir per activa i per passiva que el problema de la situació econòmica actual l’ha comportat la fi del sistema capitalista, que ell mateix s’ha autoabsorvit i liquidat. S’han fet cimeres per refundar-lo, els principals teòrics de l’economia hi ha dit la seva, s’han injectat milions i milions als bancs centrals per intentar reflotar la situació, però cap de les mesures preses fins ara sembla que pugui evitar la caiguda en picat de les economies mundials i tot apunta que fins que no es toqui fons del tot, no es podrà tornar a mirar cap a la sortida del pou.

Però no per tots els economistes està tot perdut. Ara és l’hora dels nostàlgics, dels que sempre han defensat les teories, moltes vegades utòpiques, del sempre citat i vanagloriat economista britànic John Maykard Keynes. En els moments de crisi, per l’economista britànic, el Govern s’ha d’endeutar i invertir fort en certs camps, uns camps que en la seva època, la primera meitat del segle XX, eren les obres públiques, la construcció i l’acer.

I tot això perquè ho dic? Doncs perquè dels discursos de Barack Obama en relació a la crisi econòmica se’n desprenen unes idees keynesianes, que posades al dia al segle XXI, intentaran reflotar la tan malmesa economia nord-americana. Els tres fronts als quals Obama vol invertir són en les noves energies, internet i la cobertura social. Si realment ho fa amb l’empenta i l’energia suficient, l’economia nord-americana se’n podrà sortir abans del previst i no només serà beneficiós per l’economia del país, sinó també per tots els seus habitants i empreses.

I un apunt per acabar. Durant la campanya electoral, la cobertura social va ser una de les principals promeses d’Obama, i precisament aquesta, la cobertura social, és la principal diferència entre l’impacte que ha tingut la crisi a Europa i als Estats Units, que a Europa n’hi ha i als Estats Units no.

Fent temps...

No ha estat fins 11 dies després que Israel comencés la seva ofensiva contra Hamas iniciant un atac per terra, mar i aire a la franja de Gaza, que president electe dels Estats Units, Barack Obama, ha trencat el seu silènci per manifestar-se en relació a una qüestió que està en boca de tothom.

I el silènci el va trencar per no venir a dir res de res. El fet que va provocar que Obama hagués de dir quelcom al respecte va ser l’atac sobre una escola de la ONU. Una escola on s’hi refugiaven palestins, i que després de l’atac va quedar totalment destrossada i amb més de 40 víctimes mortals al seu interior. I va ser llavors qua va manifestar una profunda preocupació pels gairebé 700 morts que la guerra havia provocat en dues setmanes.

Segurament sense aquest atac, o sense un atac similar sobre el qual no es pogués negar a contestar o es pogués treure les puces de sobre, em dona la sensació que Obama no hagués trencat el silènci. Un silènci que l’està caracteritzant aquestes setmanes prèvies a ocupar la Casa Blanca i on només es limita a deixar-se veure vestit amb gorra i roba esportiva acompanyat de la família per mostrar la bona rel•lació que hi ha aquests dies de Nadal a casa dels Obama.

Segurament el que hagués fet és seguir estant al marge de tot plegat i manifestant que encara avui dia hi ha un president, el senyor Geroge W. Bush, que encara ara és la veu de la Casa Blanca, i per tant també pel que fa a les qüestions de política internacional, i que fins el 20 de gener no donarà cap opinió contraria a la de l’actual president per coherència i perquè només surti una opinió des de la Casa Blanca.

En fi, que aquest conflicte, de moment, no va amb ell, i ja prou malmesa està la imatge i la relació dels Estats Units amb molts dels territoris de l’Est d’Europa, com perquè abans d’arribar el càrrec ja es posicioni amb un o altra bandol. Des del meu punt de vista Obama està mirant de fer temps i esperar que els esdeveniments es desenvolupin tal i com hagin de desenvolupar-se sense voler entrar-hi fins que no sigui oficialment president. No vol rebre crítiques abans de posar-se a primera línia de foc. I ben fet que fa, ja que un cop es converteixi en president dels Estats Units, rebrà de tots costats, tant dels detractors com també dels que ara li fan costat. I no només al seu paí, també a nivell internacional, ja que no hem d’oblidar que els Estats Units són dolents, i el seu president encara més.

Hilary: un altre somni americà

Després de tirar-se tota la vaixella pel cap, de llançar insinuacions, més que dubtoses algunes, al llarg de les primàries, de desacreditar-se mútuament i, fins i tot, de mostrar-se falsament amics durant la campanya oficial a la Casa Blanca, finalment Barack Obama i Hilary Clinton remaran cap a la mateixa direcció els proper 4 anys al capdavant de la Casa Blanca. Des que Obama ser elegit president electe, fins que el passat 1de desembre va anunciar a Clinton com a Secretaria d’Estat electe, els rumors d’aquesta designació van ser els protagonistes dels debats dels líders d’opinió, tant als Estat Units com també a la resta del planeta que s’interessa per aquest país.
Si es repassa la biografia i el perfil de Hilary Clinton, igual que el de Barack Obama, es pot emmarcant dins la consecució de l’anhelat somni americà. Els seu pare, propietari d’un petit negoci de venta de cortines, va traspassar-li un fort sentit del patriotisme i una ferma creença en la responsabilitat fiscal. I pel que fa la mare, filla d’un bomber que va patir una dolorosa infància, la va impregnar un ferotge sentit de la justícia i la creença que cap nen ha de ser maltractat i que tot nen mereix ser estimat, fet que l’ha marcat al llarg de tota la seva carrera política en la lluita pels drets dels infants.
La infància de Hilary al costat dels seus pares i els seus dos germans, segueix fil per randa el prototip de les famílies suburbanes de classe mitjana dels anys 50, en el seu cas a la zona de Park Ridge. I com a totes les famílies nordamericanes, la fe, és una de les qüestions cabdals pel seu creixement humà, i a la família de Hilary no és una excepció. Quan va entrar al Wellesley College, va ser escollida pels seus companys com a oradora, convertint-se en la primera estudiant que ho fa en el seu primer any i ja va mostrar un fort esperit de lideratge deixant frases del calibre de: “el repte ara és practicar la política com l’art de fer el que sembla impossible, possible”. Després va anar a l’Escola de dret de Yale, on es va centrar en preguntes sobre la forma dels dret dels nens i també va ser on va començar a treballar com a defensora dels nens i les famílies. Va treballar com a representat de fills adoptius i els seus pares en el tribunal de família i va ser la precursora dels primers estudis de la creació de normes jurídiques per poder identificar i protegir els infants maltractats. I després de graduar-se, va convertir-se en advocat personal dels nens del Fons de Defensa.
L’any 1975 es va casar amb Bill Clinton, i quan aquest va ser elegit Governador d’Arkansas, Hillary es va bolcar en l’ajuda als nens creant un grup de treball per millorar l’educació a Arkansas a través de normes més estrictes per les escoles i també va servir al Concell d’administració de l’Arkansas Children’s Hospital, ajudant-los a ampliar i millorar els seus serveis. A més a més serveix a altres associacions com arar la Defensa de la Infàcia, el Fons de Cura de la Campanya d’Acció de nens i el Children’s Television Workshop. I pel que fa la seva carrera jurídica, la va continuar com a soci d’un bufet d’advocats i va portar a l’Associació d’Advocats Americans de la Comissió de la Dona en la professió, tenint un paper pioner en la sensibilització de temes com l’assetjament segual i la igualtat de remuneració. Una dada a destacar, és que Hillary va ser nomenada dues vegades entre els 100 advocats més influents dels Estats Units.
Quan el seu marit, l’any 1992, va ser elegit president dels Estats Units, la feina de Hillary, com a defensora de la dona, va ser reconeguda i admirada arreu del món. Entre d’altres coses, durant el temps que va estar com a primera dama va fer grans esforços per facilitar l’adopció, augmentar el finançament per la recerca del càncer de mama, va ajudar a llançar una campanya nacional per prevenir l’embaràs en l’adolescència o va lluitar contra les grans companyies farmacèutiques per garantir que tots els nens rebessin les vacunes necessàries a través del programa Vacunes per nens.
L’any 2000 va ser elegida senadora dels Estat Units per Nova York, reelegida el 2006 amb més del 65% dels vots a favor, on va seguir treballant pels drets dels infants i les dones i on també s’ha convertit en una líder nacional sobre la seguretat de la pàtria en qüestions de seguretat nacional.
Finalment l’any 2007 va anunciar la seva candidatura a les eleccions primàries dins el partit republicà per arribar a la Casa Blanca. Al llarg d’aquest 2007 i començament de 2008, va ser una de les principals candidates a ser elegida candidata republicana i fins i tot sortia a moltes travesses com la possible primer dona que es convertiria en presidenta del Estats Units. Però finalment, el desenllaç es conegut per tot, el seu contrincant, Barack Obama, va ser qui va guanyar les primàries i també les generals.
Amb aquesta incorporació de Hilary Clinton en l’equip de govern, Obama recull la majoria de sensibilitats que hi ha dins el seu partit, intentant no deixar descontenta cap de les corrents que hi ha dins el partit. Si Obama ho sap gestionar bé, li pot sortir un govern amb diferents sensibilitats polítiques que uneixin força per millorar. Però si no ho sap gestionar com cal, pot ser que amb aquest fitxatge s’hagi posat l’enemic dins de casa. Una casa, que Hilary coneix molt bé.

Change.gov. El canvi també a internet

Canvi. Aquest és mot escollit per l’equip d’assessors del president electe Barack Obama, al qual els demòcrates s’han aferrat durant tota la campanya electoral i amb el qual afrontaran els propers 4 anys de mandat al capdavant de la Casa Blanca. I molt encertadament és la direcció que han escollit per la pàgina web (www.change.gov).

Només veient això, queda clara la continua voluntat de transmissió del canvi de futur que Barack Obama representa pels Estats Units. La bandera del canvi la van voler onejar tant demòcrates com republicans al llarg de la campanya electoral, però el pes de l’actual president Bush, va fer que el vent bufés més fort a la bandera dels demòcrates i que aquests se la quedessin, no només com a bandera, sinó com a projecte de futur. I ara, la paraula canvi, es vulgui o no, queda associada a Barack Obama, tot i que només sigui pel fet de tenir la seva pàgina web amb aquest nom.

L’encapçala una frase del president electe on també es transmet aquesta voluntat de canvi: “ Avui comença seriosament la feina d’assegurar que el món que deixen als nostres fills és una mica millor del que habitem avui”. Novament una clara demostració de la voluntat de canvi que des de la nova administració es vol donar al poble.

Si ens endinsem i naveguem una estona pels diferents apartats i calaixos que s’ofereixen, veiem ràpidament la voluntat didàctica i participativa de la pàgina web. 2 punts claus són els que destacaria pel que fa a continguts de la pàgina:
1.- Com ja he dit abans, la voluntat didàctica de la pàgina. Els calaixos Learn i Agenda. Pel que fa al primer, explica qui són les persones que estan duent a terme aquest tan anhelat canvi al país i quin és l’organigrama de l’administració. I pel que fa al segon explica quins són els objectius i projectes de futur en temes cabdals i preocupants per la societat nordamericana com pot ser el tema dels drets civils o el conflicte d’Irak.
2.- Fomenten la implicació dels ciutadans. Fins a tres apartats amb diferents nom (blogg, tell us your story i learn more) es poden trobar a la pàgina on el ciutadans poden expressar les seves opinions, donar idees, explicar episodis de la seva vida americana... i tot amb la finalitat d’ajudar al govern a aconseguir el canvi.

Estèticament té un disseny fresc, jovenívol, on es juga amb el blau, el vermell i el blanc, els tres colors que surten a la bandera del país, i amb una gran funcionalitat perquè qui ho vulgui pugui accedir al contingut desitjat sense haver d’embolicar-se navegant per la pàgina.

Sincerament, crec que publicitàriament és una gran pàgina web. La voluntat de canvi es transmet des del primer moment en què escrius la seva direcció al teu teclat de l’ordinador i un cop dins, la facilitat a l’hora de navegar i de poder expressar i dir el que vols, crec que transmet un sentiment, si més no a priori, de proximitat i confiança vers el seu propietari, en aquest cas el futur president dels Estats Units, Barack Obama.

Un altre negre inèdit!

Barack Obama ja ha començat a posar fil a l’agulla. Tot i que encara no ha decidit qui ocuparà la direcció de la CIA ni la del centre d’intel·ligència nacional, com el convidava a fer jo mateix en el post anterior, sí que ha començat a escollir els qui l’acompanyaran els propers 4 anys al govern. De tots els noms que s’han anat confirmant n’hi ha dos especialment a destacar. Per una banda la seva contrincant a les eleccions primàries del partit demòcrata, la exprimera dama Hillary Clinton, qui serà la nova secretària d’estat, i per l’altra, que és el personatge que en aquest cas em vull centrar, és Eric Holder, qui serà el proper secretari de justícia del govern d’Obama.

I per què vull destacar aquest nomenament per sobre dels altres que ha fet el president electe? Doncs perquè el senyor Holder és negre. Bé, és d’un negre Obama. Si es vol un afroamericà, però en definitiva, per la majoria dels mortals, és negre. I això significa, que en aquesta legislatura la comunitat negre haurà fet dos passos de gegant, ja que si Obama serà el primer president dels Estats Units negre, Eric Holder també serà el primer secretari de justícia negre als Estats Units.

Nascut un 1951 a Nova York, Holder es va graduar a la Stuyvesat High School, on hi va rebre una de les prestigioses beques Regents. Un cop graduat va anar al Columbia College on es va especialitzar en Història d’Amèrica, graduant-se el 1973. L’any següent es va matricular a l’Escola de Dret, també de Columbia, on s’hi va graduar el 1976.

La seva implicació en el món governamental nordamericà va florir molt aviat. El mateix any de graduar-se a Columbia es va traslladar a viure a Washington DC i va començar a treballar al Departament de Justícia, formant part de la Procuradoria General del Programa d’Honors. Se li va assignar la recent creada Secció d’Integritat Pública on se l’hi encomanà la tasca d’investigar i perseguir la corrupció fiscal d’àmbit local, estatal i federal.

Després de 12 anys d’estar al servei de la procuradoria general, el President Ronald Reagan , va nomenar Holder jutge de la Cort Superior del Districte de Columbia. Hi va estar fins el 1993, on hi va presidir centenars de processos civils i penals, que va ser quan el President Bill Clinton el va designar com a Fiscal dels Estats Units pel Districte de Columbia on hi va estar treballant durant 4 anys. I aquell mateix 93, va esdevenir cap d’una de les oficines d’advocats més grans dels Estats Units, convertint-se així amb el primer negre que ho aconseguia.

El 1997 Holder va fer un altre pas endavant en la seva carrera dins el món jurídic i també dins el món governamental nordamericà. Clinton el ma nomenar fiscal general adjunt, és a dir, el número dos en el càrrec que ara Obama l’hi ofereix. I novament, va ser el primer negre en arribar-hi. Aquest període va durar fins el 2001, quan Bush va arribar a la Casa Blanca, i va ser una època on Eric Holder es ve veure involucrat en un conflicte que el va situar al centre de la polèmica. El conflicte va sorgir durant els últims dies de mandat de Cliton quan el President nordamericà va proclamar l’amnistia a l’empresari Marc Rich, un empresari fugat del país. Sobre aquest fet, una part dels funcionaris del departament de Justícia eren totalment contraris a aquesta amnistia, i Holder, que era qui ho havia de traslladar al President Clinton, no ho va fer, i va ser qüestionat per aquest fet, i ell mateix va haver de sortir a defensar-se assegurant que la decisió s’havia pres a corre-cuita i sense temps de reaccionar. Aquest episodi és el que ha fet repensar a Holder l’oferta que Obama l’hi ha fet, tot i que després de sondejos i estudis, s’ha decretat que el Senat l’aprovarà sense cap problema.

Després d’exercir breument com a Fiscal General en funcions a l’espera que Bush en proclamés John Aschroft, Holder es va retirar del món polític per centrar-se en la seva activitat professional en el bufet de l’empresa Convigton anb Burling de Washington.

I no va ser fins l’any passat, amb 56 anys, que va tornar saltar al món de la política quan es va incorporar a la campanya electoral d’Obama com un dels assessors més pròxims al ell. De fet, va ser ell qui va encapçalar l’equip que va seleccionar el candidat a la vicepresidència que acompanyés a Obama a la Casa Blanca.

Extraprofessionalment, cal destacar la implicació que Holder té amb diferents associacions socials com ara la Fundació Meyer, Save the Children o l’organització Homes Negres.

Obama ha de moure fitxa

Aquestes primeres setmanes d’Obama exercint com a president electe, segurament ja li han servit per poder comprovar l’exigència caníbal dels seus companys de partit a l’hora d’esborrar qualsevol possible record de Bush en el nou mandat demòcrata. El primer que han demanat un bon nombre d’influents demòcrates dins el partit, és el cap del director d’intel·ligència Nacional, Mike McConnell, i també el del director de la prestigiosa CIA, Michael V. Hayden. La raó per la qual es demana la seva destitució, és perquè ambdós van donar suport públicament a la mesura de l’administració Bush sobre les polítiques d’interrogatori i vigilància del telèfon.

Però, com a tots els partits, no tots els seus integrants remen cap a la mateixa direcció. Dins la direcció demòcrata també n’hi ha que pensen, juntament amb nombrosos experts en matèria d’intel·ligència nacional nordamericana, que un canvi en aquests dos alts càrrecs no ajudaria a restaurar l’estabilitat i professionalitat d’una comunitat que, en els últims anys, ha estat sacsejada per diferents escàndols.

Segons el diari nordamericà, the new york times, tant McConnell com Hayden creuen, tot i no haver-ho manifestat públicament, que si finalment són substituïts en els respectius càrrecs, es trencarà una estabilitat i la certa independència que en els últims anys s’ha volgut donar a aquests càrrecs, independentment de qui visqués a la Casa Blanca. Quan el 2001 Bush va prendre possessió del càrrec, recordem que es venia d’una etapa demòcrata, va mantenir a J.Tenet com a director de la CIA, un càrrec nomenat per Clinton. Aquest gest, dins l’agència, es va rebre com l’intenció de voler estabilitzar-la després que en els 10 anys que havien passat després de la guerra d’Iran n’hi haguessin passat 5 de directors. McConnel, un almirall retirat de l’Armada, va assumir el càrrec de director de la intel·ligència nacional el febrer del 2007 i Hayden, general jubilat de la força aèria, va arribar al capdamunt de la CIA el maig de 2006. Amdós, són personatges relativament novells en els càrrecs i, en cas de canvi, es podria fer una clara lectura partidista dels cessaments.

John Brennan, qui va ser el responsable sobre temes d’intel·ligència en la campanya de Barack Obama, i qui té un llarg currículum laboral molt lligat amb els serveis d’intel·ligència nordamericans o Chuck Hagel, curiosament un senador republicà de Nebraska, són dos dels noms que són a moltes de les travesses que s’estan fent aquests dies entre els experts en la matèria de mig món.

Doncs bé, no fa ni dues setmanes que Barack Obama va ser elegit president electe i ja té un problema plantejat sobre la taula i fomentat pel seu partit. Un partit on hi ha dues clares visions respecte la qüestió: pels liberals, es necessita una ruptura amb tot el passat Bush per restablir la fe del país en el servei d’intel·ligència. Pels més conservadors, ni McConnell ni Hayden han de ser considerats responsables de les decisions preses per l’administració Bush, i que amb la seva substitució s’hi mostraria una motivació política que enterraria la moral de la intel·ligència.
Senyor Obama, l’hi toca moure fitxa.