Change.gov. El canvi també a internet

Canvi. Aquest és mot escollit per l’equip d’assessors del president electe Barack Obama, al qual els demòcrates s’han aferrat durant tota la campanya electoral i amb el qual afrontaran els propers 4 anys de mandat al capdavant de la Casa Blanca. I molt encertadament és la direcció que han escollit per la pàgina web (www.change.gov).

Només veient això, queda clara la continua voluntat de transmissió del canvi de futur que Barack Obama representa pels Estats Units. La bandera del canvi la van voler onejar tant demòcrates com republicans al llarg de la campanya electoral, però el pes de l’actual president Bush, va fer que el vent bufés més fort a la bandera dels demòcrates i que aquests se la quedessin, no només com a bandera, sinó com a projecte de futur. I ara, la paraula canvi, es vulgui o no, queda associada a Barack Obama, tot i que només sigui pel fet de tenir la seva pàgina web amb aquest nom.

L’encapçala una frase del president electe on també es transmet aquesta voluntat de canvi: “ Avui comença seriosament la feina d’assegurar que el món que deixen als nostres fills és una mica millor del que habitem avui”. Novament una clara demostració de la voluntat de canvi que des de la nova administració es vol donar al poble.

Si ens endinsem i naveguem una estona pels diferents apartats i calaixos que s’ofereixen, veiem ràpidament la voluntat didàctica i participativa de la pàgina web. 2 punts claus són els que destacaria pel que fa a continguts de la pàgina:
1.- Com ja he dit abans, la voluntat didàctica de la pàgina. Els calaixos Learn i Agenda. Pel que fa al primer, explica qui són les persones que estan duent a terme aquest tan anhelat canvi al país i quin és l’organigrama de l’administració. I pel que fa al segon explica quins són els objectius i projectes de futur en temes cabdals i preocupants per la societat nordamericana com pot ser el tema dels drets civils o el conflicte d’Irak.
2.- Fomenten la implicació dels ciutadans. Fins a tres apartats amb diferents nom (blogg, tell us your story i learn more) es poden trobar a la pàgina on el ciutadans poden expressar les seves opinions, donar idees, explicar episodis de la seva vida americana... i tot amb la finalitat d’ajudar al govern a aconseguir el canvi.

Estèticament té un disseny fresc, jovenívol, on es juga amb el blau, el vermell i el blanc, els tres colors que surten a la bandera del país, i amb una gran funcionalitat perquè qui ho vulgui pugui accedir al contingut desitjat sense haver d’embolicar-se navegant per la pàgina.

Sincerament, crec que publicitàriament és una gran pàgina web. La voluntat de canvi es transmet des del primer moment en què escrius la seva direcció al teu teclat de l’ordinador i un cop dins, la facilitat a l’hora de navegar i de poder expressar i dir el que vols, crec que transmet un sentiment, si més no a priori, de proximitat i confiança vers el seu propietari, en aquest cas el futur president dels Estats Units, Barack Obama.

Un altre negre inèdit!

Barack Obama ja ha començat a posar fil a l’agulla. Tot i que encara no ha decidit qui ocuparà la direcció de la CIA ni la del centre d’intel·ligència nacional, com el convidava a fer jo mateix en el post anterior, sí que ha començat a escollir els qui l’acompanyaran els propers 4 anys al govern. De tots els noms que s’han anat confirmant n’hi ha dos especialment a destacar. Per una banda la seva contrincant a les eleccions primàries del partit demòcrata, la exprimera dama Hillary Clinton, qui serà la nova secretària d’estat, i per l’altra, que és el personatge que en aquest cas em vull centrar, és Eric Holder, qui serà el proper secretari de justícia del govern d’Obama.

I per què vull destacar aquest nomenament per sobre dels altres que ha fet el president electe? Doncs perquè el senyor Holder és negre. Bé, és d’un negre Obama. Si es vol un afroamericà, però en definitiva, per la majoria dels mortals, és negre. I això significa, que en aquesta legislatura la comunitat negre haurà fet dos passos de gegant, ja que si Obama serà el primer president dels Estats Units negre, Eric Holder també serà el primer secretari de justícia negre als Estats Units.

Nascut un 1951 a Nova York, Holder es va graduar a la Stuyvesat High School, on hi va rebre una de les prestigioses beques Regents. Un cop graduat va anar al Columbia College on es va especialitzar en Història d’Amèrica, graduant-se el 1973. L’any següent es va matricular a l’Escola de Dret, també de Columbia, on s’hi va graduar el 1976.

La seva implicació en el món governamental nordamericà va florir molt aviat. El mateix any de graduar-se a Columbia es va traslladar a viure a Washington DC i va començar a treballar al Departament de Justícia, formant part de la Procuradoria General del Programa d’Honors. Se li va assignar la recent creada Secció d’Integritat Pública on se l’hi encomanà la tasca d’investigar i perseguir la corrupció fiscal d’àmbit local, estatal i federal.

Després de 12 anys d’estar al servei de la procuradoria general, el President Ronald Reagan , va nomenar Holder jutge de la Cort Superior del Districte de Columbia. Hi va estar fins el 1993, on hi va presidir centenars de processos civils i penals, que va ser quan el President Bill Clinton el va designar com a Fiscal dels Estats Units pel Districte de Columbia on hi va estar treballant durant 4 anys. I aquell mateix 93, va esdevenir cap d’una de les oficines d’advocats més grans dels Estats Units, convertint-se així amb el primer negre que ho aconseguia.

El 1997 Holder va fer un altre pas endavant en la seva carrera dins el món jurídic i també dins el món governamental nordamericà. Clinton el ma nomenar fiscal general adjunt, és a dir, el número dos en el càrrec que ara Obama l’hi ofereix. I novament, va ser el primer negre en arribar-hi. Aquest període va durar fins el 2001, quan Bush va arribar a la Casa Blanca, i va ser una època on Eric Holder es ve veure involucrat en un conflicte que el va situar al centre de la polèmica. El conflicte va sorgir durant els últims dies de mandat de Cliton quan el President nordamericà va proclamar l’amnistia a l’empresari Marc Rich, un empresari fugat del país. Sobre aquest fet, una part dels funcionaris del departament de Justícia eren totalment contraris a aquesta amnistia, i Holder, que era qui ho havia de traslladar al President Clinton, no ho va fer, i va ser qüestionat per aquest fet, i ell mateix va haver de sortir a defensar-se assegurant que la decisió s’havia pres a corre-cuita i sense temps de reaccionar. Aquest episodi és el que ha fet repensar a Holder l’oferta que Obama l’hi ha fet, tot i que després de sondejos i estudis, s’ha decretat que el Senat l’aprovarà sense cap problema.

Després d’exercir breument com a Fiscal General en funcions a l’espera que Bush en proclamés John Aschroft, Holder es va retirar del món polític per centrar-se en la seva activitat professional en el bufet de l’empresa Convigton anb Burling de Washington.

I no va ser fins l’any passat, amb 56 anys, que va tornar saltar al món de la política quan es va incorporar a la campanya electoral d’Obama com un dels assessors més pròxims al ell. De fet, va ser ell qui va encapçalar l’equip que va seleccionar el candidat a la vicepresidència que acompanyés a Obama a la Casa Blanca.

Extraprofessionalment, cal destacar la implicació que Holder té amb diferents associacions socials com ara la Fundació Meyer, Save the Children o l’organització Homes Negres.

Obama ha de moure fitxa

Aquestes primeres setmanes d’Obama exercint com a president electe, segurament ja li han servit per poder comprovar l’exigència caníbal dels seus companys de partit a l’hora d’esborrar qualsevol possible record de Bush en el nou mandat demòcrata. El primer que han demanat un bon nombre d’influents demòcrates dins el partit, és el cap del director d’intel·ligència Nacional, Mike McConnell, i també el del director de la prestigiosa CIA, Michael V. Hayden. La raó per la qual es demana la seva destitució, és perquè ambdós van donar suport públicament a la mesura de l’administració Bush sobre les polítiques d’interrogatori i vigilància del telèfon.

Però, com a tots els partits, no tots els seus integrants remen cap a la mateixa direcció. Dins la direcció demòcrata també n’hi ha que pensen, juntament amb nombrosos experts en matèria d’intel·ligència nacional nordamericana, que un canvi en aquests dos alts càrrecs no ajudaria a restaurar l’estabilitat i professionalitat d’una comunitat que, en els últims anys, ha estat sacsejada per diferents escàndols.

Segons el diari nordamericà, the new york times, tant McConnell com Hayden creuen, tot i no haver-ho manifestat públicament, que si finalment són substituïts en els respectius càrrecs, es trencarà una estabilitat i la certa independència que en els últims anys s’ha volgut donar a aquests càrrecs, independentment de qui visqués a la Casa Blanca. Quan el 2001 Bush va prendre possessió del càrrec, recordem que es venia d’una etapa demòcrata, va mantenir a J.Tenet com a director de la CIA, un càrrec nomenat per Clinton. Aquest gest, dins l’agència, es va rebre com l’intenció de voler estabilitzar-la després que en els 10 anys que havien passat després de la guerra d’Iran n’hi haguessin passat 5 de directors. McConnel, un almirall retirat de l’Armada, va assumir el càrrec de director de la intel·ligència nacional el febrer del 2007 i Hayden, general jubilat de la força aèria, va arribar al capdamunt de la CIA el maig de 2006. Amdós, són personatges relativament novells en els càrrecs i, en cas de canvi, es podria fer una clara lectura partidista dels cessaments.

John Brennan, qui va ser el responsable sobre temes d’intel·ligència en la campanya de Barack Obama, i qui té un llarg currículum laboral molt lligat amb els serveis d’intel·ligència nordamericans o Chuck Hagel, curiosament un senador republicà de Nebraska, són dos dels noms que són a moltes de les travesses que s’estan fent aquests dies entre els experts en la matèria de mig món.

Doncs bé, no fa ni dues setmanes que Barack Obama va ser elegit president electe i ja té un problema plantejat sobre la taula i fomentat pel seu partit. Un partit on hi ha dues clares visions respecte la qüestió: pels liberals, es necessita una ruptura amb tot el passat Bush per restablir la fe del país en el servei d’intel·ligència. Pels més conservadors, ni McConnell ni Hayden han de ser considerats responsables de les decisions preses per l’administració Bush, i que amb la seva substitució s’hi mostraria una motivació política que enterraria la moral de la intel·ligència.
Senyor Obama, l’hi toca moure fitxa.

Zapatero va a fer les amèriques

Després de demanar-ho per activa i per passiva, de demanar-ho el president, els vicepresidents i els ministres, Espanya tindrà una cadira a la reunió del proper 15 de novembre a Washington. Una reunió convocada per l’anomenat grup dels 20, o més conegut com el G20, on es debatrà sobre l’actual crisi financera que està patint el món sencer i on també es parla que es voldrà refundar el capitalisme.

Els 27 estats europeus hi tenen 5 invitacions. Bé, en realitat 4 més 1 pel president de torn de la Unió Europea. Els destinataris d’aquestes entrades són els 4 països del G-8, Regne Unit, Itàlia, Alemanya i França, aquest últim per partida doble ja que el seu president, Nicolas Sarkozy, ostenta la presidència de torn de la Unió. Com es pot veure, Espanya, la que en paraules del seu president José Luís Rodriguez Zapatero és la vuitena economia mundial, no figura entre els 5 elegits.

Els últims mesos no han estat fàcils a Espanya pels seus dirigents, en particular pel seu president i pel ministre d’economia Pedro Solves, qui després de negar una crisi econòmica que feia temps que s’estava manifestant, van veure com mica en mica la suposada fortalesa econòmica del país s’anava esvanit. L’Ibex 35 queia a mínims històrics, desenes d’empreses presentaven expedients de regulació o directament concursos de creditors (abans se’n deia suspensió de pagaments)... Amb tot aquest panorama, evidentment, van haver de claudicar i assumir, amb recança, una forta crisi econòmica que ningú no s’atreveix a posar una data de recuperació.
Doncs bé, tot i ser, teòricament, segons l’executiu espanyol, un dels països on la crisi més havia trigat a arribar degut a la gran fortalesa del seu sistema financer, al veure que Espanya no rebia la invitació per la cimera a Washington, va patir un fort atac de gelosia, tal com el nen de primària que no és convidat a la festa d’aniversari de la nena que seu al seu costat, malgrat les mares d’ambdós saben que no s’hi sentirà bé.

En aquest cas qui enviava les invitacions és el país amfitrió, Estats Units, amb George Bush enganxant els segells i posant les direccions a les postals, tot i que qui presideix el G20 és Brasil. Un Bush que, per tots és sabut, no destil·la gaire bona simpatia en vers el cap de l’executiu espanyol. Des que el març del 2004 Zapatero va arribar a la Moncloa la relació d’Espanya amb Estats Units s’ha anat distanciant i refredant fins al punt d’arribar a ser inexistent. La retirada de les tropes espanyoles d’Irak va ser el punt de inflexió en el declivi de les relacions d’ambdós països, tot i que una imatge que aquí va passar força desapercebuda, com va ser el gest de Zapatero de no aixecar-se al pas de la bandera nordamericana durant la desfilada militar de les forces armades del 12 d’octubre l’any 2003, als Estats Units va crear un gran rebombori mediàtic, i Zapatero ja va entrar amb mal peu al país americà abans de ser escollit president. Evidentment, amb aquest clima poc amistós, des de la Casa Blanca no va sortir cap missiva en direcció la Moncloa.

Nicolas Sarkozy, Lula da Silva i José Manuel Durao Barroso, van manifestar obertament el seu desig que Espanya acudís a la reunió, però Bush no va moure ni un dit, i finalment la presència a la cimera ha estat possible gràcies a la sessió d’una poltrona francesa a Espanya (recordem que França en disposa de dues (una com a país i l’altre com a presidència de torn de la Unió Europea).

Certament, aquesta sessió d’un lloc a la cimera és una gran victòria diplomàtica espanyola i s’ha de reconèixer. Però, què hi anirà a fer Espanya a la cimera? Ja s’està parlant de no només discutir sobre economia, sinó també introduir el tema del canvi climàtic, propostes fetes per l’oposició espanyola, propostes dels agents socials...

Em dóna la sensació que Zapatero i el seu govern no entenen que anar a Washington no és com passar pel Parlament de Catalunya i dir i fer el que els passi pel barret. Crec que no entenen que són allà de retruc i gràcies a la cessió d’una cadira per part de França. Segurament no han entès que allà hi van com a representant de 27 estats que formen la Unió Europea. Espero que Zapatero no es pensi que d’aquesta forma pot demostrar res al món en matèria econòmica, quan encara no ha arreglat els problemes de casa seva... Que no es pensi que serà benvingut per Bush i per Estats Units, les relacions entre ambdós països estan trencades des de fa temps i la no invitació per part de Bush encara ho demostra més. Tot i que fonts franceses asseguren que finalment Bush no s’ha oposat a la participació espanyola a la cimera, caldrà està atents al paper que Espanya hi tindrà, i si depèn de Bush, segurament serà nul.

Quanta feina has de fer Zapatero perquè et mirin amb bons ulls a l’altre costat de l’oceà, perquè Bush marxa, però les males relacions les segueixes tenint amb el país nordamericà. Però tranquil, que Obama ja t’ha trucat. Tard, però t’ha trucat.

Victòria esperada d'Obama

Com apuntaven la immensa majoria d’enquestes i analistes polítics, i a falta d’escrutar a aquesta hora, les 12 del migdia a Catalunya, les 6 de la matinada als Estats Units, el 14% dels vots, el candidat demòcrata Barack Obama, ha guanyat les eleccions als Estats Units. Ho ha fet derrotant al candidat republicà John McCain per una àmplia majoria, 338 vots electorals a 163, i amb una participació que va camí de rècord, ja que a falta de confirmació oficial, gairebé un 70% dels ciutadans nordamericans amb dret a vot han acudit a les urnes, que en nombres absoluts significa uns 130 milions de persones.

Barack Obama serà investit com a 44è president dels Estats Units, el primer negre de la història del país, el proper 20 de gener del 2009, seguint la tradició nordamericana d’esperar gairebé 3 mesos abans no es faci afectiu el resultat de les votacions, ja que aquest temps és el que es trigava en recórrer tots els estats per anunciar qui havia guanyat les eleccions quan encara els sistemes de telecomunicació no eren presents a la societat.

Aquesta elecció significa molt més que una simple victòria dels demòcrates 8 anys després de tenir les regnes del país el republicà George Bush. La victòria d’un candidat negre també serveix perquè, a un país on el racisme i la xenofòbia és un dels temes més candents a la societat, els negres facin un pas més en la seva integració i acceptació del país.

Ohio, Pensilvània, Florida, Virgínia, Iowa, Nou Mèxic, Colorado, Nevada Indiana i Carolina del Nord, són els estats que s’han tenyit de blau aquestes eleccions a diferència de fa 4 anys, que ho feien de vermell, i han fet decantar decisivament les eleccions cap al costat demòcrata.

Amb aquesta victòria Barack Obama fa tornar la il·lusió, l’esperança i sobretot la fe al poble nordamericà i també de retruc a la resta del món. Els últims 8 anys de govern de George Bush han deteriorat molt l’economia, la imatge i la política social del país. Obama ha arribat a la Casa Blanca amb la intenció de tornar a forjar somni americà al subconscient dels ciutadans dels Estats Units, una idea l’ha acompanyat al llarg de tota la campanya electoral. I en la seva persona, la d’un negre, fill d’immigrant Kenyà i jove, segurament es dibuixa un nou bri d’aire renovat i la nova imatge i direcció que el país agafarà aquest 4 anys següents.

Ara però, amb Obama elegit ja com a nou president dels Estats Units, caldrà estar molt atent a la relació que aquest tindrà amb l’encara president Bush fins que no sigui nomenat oficialment president el proper dia 20 de gener del 2009. La situació econòmica del país i del món sencer fa necessari, ara més que mai, una bona cooperació i un treball colze a colze entre Bush i Obama per treballar des d’avui mateix conjuntament per intentar redreçar i prendre decisions que Obama pugui fer-se seva i seguir-les a partir del gener. Esperem que les idees contraposades que ambdós tenen en qüestions clau pel futur del país, no enterboleixi la bona relació necessària que han de tenir els proper tres mesos.