Hilary: un altre somni americà

Després de tirar-se tota la vaixella pel cap, de llançar insinuacions, més que dubtoses algunes, al llarg de les primàries, de desacreditar-se mútuament i, fins i tot, de mostrar-se falsament amics durant la campanya oficial a la Casa Blanca, finalment Barack Obama i Hilary Clinton remaran cap a la mateixa direcció els proper 4 anys al capdavant de la Casa Blanca. Des que Obama ser elegit president electe, fins que el passat 1de desembre va anunciar a Clinton com a Secretaria d’Estat electe, els rumors d’aquesta designació van ser els protagonistes dels debats dels líders d’opinió, tant als Estat Units com també a la resta del planeta que s’interessa per aquest país.
Si es repassa la biografia i el perfil de Hilary Clinton, igual que el de Barack Obama, es pot emmarcant dins la consecució de l’anhelat somni americà. Els seu pare, propietari d’un petit negoci de venta de cortines, va traspassar-li un fort sentit del patriotisme i una ferma creença en la responsabilitat fiscal. I pel que fa la mare, filla d’un bomber que va patir una dolorosa infància, la va impregnar un ferotge sentit de la justícia i la creença que cap nen ha de ser maltractat i que tot nen mereix ser estimat, fet que l’ha marcat al llarg de tota la seva carrera política en la lluita pels drets dels infants.
La infància de Hilary al costat dels seus pares i els seus dos germans, segueix fil per randa el prototip de les famílies suburbanes de classe mitjana dels anys 50, en el seu cas a la zona de Park Ridge. I com a totes les famílies nordamericanes, la fe, és una de les qüestions cabdals pel seu creixement humà, i a la família de Hilary no és una excepció. Quan va entrar al Wellesley College, va ser escollida pels seus companys com a oradora, convertint-se en la primera estudiant que ho fa en el seu primer any i ja va mostrar un fort esperit de lideratge deixant frases del calibre de: “el repte ara és practicar la política com l’art de fer el que sembla impossible, possible”. Després va anar a l’Escola de dret de Yale, on es va centrar en preguntes sobre la forma dels dret dels nens i també va ser on va començar a treballar com a defensora dels nens i les famílies. Va treballar com a representat de fills adoptius i els seus pares en el tribunal de família i va ser la precursora dels primers estudis de la creació de normes jurídiques per poder identificar i protegir els infants maltractats. I després de graduar-se, va convertir-se en advocat personal dels nens del Fons de Defensa.
L’any 1975 es va casar amb Bill Clinton, i quan aquest va ser elegit Governador d’Arkansas, Hillary es va bolcar en l’ajuda als nens creant un grup de treball per millorar l’educació a Arkansas a través de normes més estrictes per les escoles i també va servir al Concell d’administració de l’Arkansas Children’s Hospital, ajudant-los a ampliar i millorar els seus serveis. A més a més serveix a altres associacions com arar la Defensa de la Infàcia, el Fons de Cura de la Campanya d’Acció de nens i el Children’s Television Workshop. I pel que fa la seva carrera jurídica, la va continuar com a soci d’un bufet d’advocats i va portar a l’Associació d’Advocats Americans de la Comissió de la Dona en la professió, tenint un paper pioner en la sensibilització de temes com l’assetjament segual i la igualtat de remuneració. Una dada a destacar, és que Hillary va ser nomenada dues vegades entre els 100 advocats més influents dels Estats Units.
Quan el seu marit, l’any 1992, va ser elegit president dels Estats Units, la feina de Hillary, com a defensora de la dona, va ser reconeguda i admirada arreu del món. Entre d’altres coses, durant el temps que va estar com a primera dama va fer grans esforços per facilitar l’adopció, augmentar el finançament per la recerca del càncer de mama, va ajudar a llançar una campanya nacional per prevenir l’embaràs en l’adolescència o va lluitar contra les grans companyies farmacèutiques per garantir que tots els nens rebessin les vacunes necessàries a través del programa Vacunes per nens.
L’any 2000 va ser elegida senadora dels Estat Units per Nova York, reelegida el 2006 amb més del 65% dels vots a favor, on va seguir treballant pels drets dels infants i les dones i on també s’ha convertit en una líder nacional sobre la seguretat de la pàtria en qüestions de seguretat nacional.
Finalment l’any 2007 va anunciar la seva candidatura a les eleccions primàries dins el partit republicà per arribar a la Casa Blanca. Al llarg d’aquest 2007 i començament de 2008, va ser una de les principals candidates a ser elegida candidata republicana i fins i tot sortia a moltes travesses com la possible primer dona que es convertiria en presidenta del Estats Units. Però finalment, el desenllaç es conegut per tot, el seu contrincant, Barack Obama, va ser qui va guanyar les primàries i també les generals.
Amb aquesta incorporació de Hilary Clinton en l’equip de govern, Obama recull la majoria de sensibilitats que hi ha dins el seu partit, intentant no deixar descontenta cap de les corrents que hi ha dins el partit. Si Obama ho sap gestionar bé, li pot sortir un govern amb diferents sensibilitats polítiques que uneixin força per millorar. Però si no ho sap gestionar com cal, pot ser que amb aquest fitxatge s’hagi posat l’enemic dins de casa. Una casa, que Hilary coneix molt bé.

Change.gov. El canvi també a internet

Canvi. Aquest és mot escollit per l’equip d’assessors del president electe Barack Obama, al qual els demòcrates s’han aferrat durant tota la campanya electoral i amb el qual afrontaran els propers 4 anys de mandat al capdavant de la Casa Blanca. I molt encertadament és la direcció que han escollit per la pàgina web (www.change.gov).

Només veient això, queda clara la continua voluntat de transmissió del canvi de futur que Barack Obama representa pels Estats Units. La bandera del canvi la van voler onejar tant demòcrates com republicans al llarg de la campanya electoral, però el pes de l’actual president Bush, va fer que el vent bufés més fort a la bandera dels demòcrates i que aquests se la quedessin, no només com a bandera, sinó com a projecte de futur. I ara, la paraula canvi, es vulgui o no, queda associada a Barack Obama, tot i que només sigui pel fet de tenir la seva pàgina web amb aquest nom.

L’encapçala una frase del president electe on també es transmet aquesta voluntat de canvi: “ Avui comença seriosament la feina d’assegurar que el món que deixen als nostres fills és una mica millor del que habitem avui”. Novament una clara demostració de la voluntat de canvi que des de la nova administració es vol donar al poble.

Si ens endinsem i naveguem una estona pels diferents apartats i calaixos que s’ofereixen, veiem ràpidament la voluntat didàctica i participativa de la pàgina web. 2 punts claus són els que destacaria pel que fa a continguts de la pàgina:
1.- Com ja he dit abans, la voluntat didàctica de la pàgina. Els calaixos Learn i Agenda. Pel que fa al primer, explica qui són les persones que estan duent a terme aquest tan anhelat canvi al país i quin és l’organigrama de l’administració. I pel que fa al segon explica quins són els objectius i projectes de futur en temes cabdals i preocupants per la societat nordamericana com pot ser el tema dels drets civils o el conflicte d’Irak.
2.- Fomenten la implicació dels ciutadans. Fins a tres apartats amb diferents nom (blogg, tell us your story i learn more) es poden trobar a la pàgina on el ciutadans poden expressar les seves opinions, donar idees, explicar episodis de la seva vida americana... i tot amb la finalitat d’ajudar al govern a aconseguir el canvi.

Estèticament té un disseny fresc, jovenívol, on es juga amb el blau, el vermell i el blanc, els tres colors que surten a la bandera del país, i amb una gran funcionalitat perquè qui ho vulgui pugui accedir al contingut desitjat sense haver d’embolicar-se navegant per la pàgina.

Sincerament, crec que publicitàriament és una gran pàgina web. La voluntat de canvi es transmet des del primer moment en què escrius la seva direcció al teu teclat de l’ordinador i un cop dins, la facilitat a l’hora de navegar i de poder expressar i dir el que vols, crec que transmet un sentiment, si més no a priori, de proximitat i confiança vers el seu propietari, en aquest cas el futur president dels Estats Units, Barack Obama.

Un altre negre inèdit!

Barack Obama ja ha començat a posar fil a l’agulla. Tot i que encara no ha decidit qui ocuparà la direcció de la CIA ni la del centre d’intel·ligència nacional, com el convidava a fer jo mateix en el post anterior, sí que ha començat a escollir els qui l’acompanyaran els propers 4 anys al govern. De tots els noms que s’han anat confirmant n’hi ha dos especialment a destacar. Per una banda la seva contrincant a les eleccions primàries del partit demòcrata, la exprimera dama Hillary Clinton, qui serà la nova secretària d’estat, i per l’altra, que és el personatge que en aquest cas em vull centrar, és Eric Holder, qui serà el proper secretari de justícia del govern d’Obama.

I per què vull destacar aquest nomenament per sobre dels altres que ha fet el president electe? Doncs perquè el senyor Holder és negre. Bé, és d’un negre Obama. Si es vol un afroamericà, però en definitiva, per la majoria dels mortals, és negre. I això significa, que en aquesta legislatura la comunitat negre haurà fet dos passos de gegant, ja que si Obama serà el primer president dels Estats Units negre, Eric Holder també serà el primer secretari de justícia negre als Estats Units.

Nascut un 1951 a Nova York, Holder es va graduar a la Stuyvesat High School, on hi va rebre una de les prestigioses beques Regents. Un cop graduat va anar al Columbia College on es va especialitzar en Història d’Amèrica, graduant-se el 1973. L’any següent es va matricular a l’Escola de Dret, també de Columbia, on s’hi va graduar el 1976.

La seva implicació en el món governamental nordamericà va florir molt aviat. El mateix any de graduar-se a Columbia es va traslladar a viure a Washington DC i va començar a treballar al Departament de Justícia, formant part de la Procuradoria General del Programa d’Honors. Se li va assignar la recent creada Secció d’Integritat Pública on se l’hi encomanà la tasca d’investigar i perseguir la corrupció fiscal d’àmbit local, estatal i federal.

Després de 12 anys d’estar al servei de la procuradoria general, el President Ronald Reagan , va nomenar Holder jutge de la Cort Superior del Districte de Columbia. Hi va estar fins el 1993, on hi va presidir centenars de processos civils i penals, que va ser quan el President Bill Clinton el va designar com a Fiscal dels Estats Units pel Districte de Columbia on hi va estar treballant durant 4 anys. I aquell mateix 93, va esdevenir cap d’una de les oficines d’advocats més grans dels Estats Units, convertint-se així amb el primer negre que ho aconseguia.

El 1997 Holder va fer un altre pas endavant en la seva carrera dins el món jurídic i també dins el món governamental nordamericà. Clinton el ma nomenar fiscal general adjunt, és a dir, el número dos en el càrrec que ara Obama l’hi ofereix. I novament, va ser el primer negre en arribar-hi. Aquest període va durar fins el 2001, quan Bush va arribar a la Casa Blanca, i va ser una època on Eric Holder es ve veure involucrat en un conflicte que el va situar al centre de la polèmica. El conflicte va sorgir durant els últims dies de mandat de Cliton quan el President nordamericà va proclamar l’amnistia a l’empresari Marc Rich, un empresari fugat del país. Sobre aquest fet, una part dels funcionaris del departament de Justícia eren totalment contraris a aquesta amnistia, i Holder, que era qui ho havia de traslladar al President Clinton, no ho va fer, i va ser qüestionat per aquest fet, i ell mateix va haver de sortir a defensar-se assegurant que la decisió s’havia pres a corre-cuita i sense temps de reaccionar. Aquest episodi és el que ha fet repensar a Holder l’oferta que Obama l’hi ha fet, tot i que després de sondejos i estudis, s’ha decretat que el Senat l’aprovarà sense cap problema.

Després d’exercir breument com a Fiscal General en funcions a l’espera que Bush en proclamés John Aschroft, Holder es va retirar del món polític per centrar-se en la seva activitat professional en el bufet de l’empresa Convigton anb Burling de Washington.

I no va ser fins l’any passat, amb 56 anys, que va tornar saltar al món de la política quan es va incorporar a la campanya electoral d’Obama com un dels assessors més pròxims al ell. De fet, va ser ell qui va encapçalar l’equip que va seleccionar el candidat a la vicepresidència que acompanyés a Obama a la Casa Blanca.

Extraprofessionalment, cal destacar la implicació que Holder té amb diferents associacions socials com ara la Fundació Meyer, Save the Children o l’organització Homes Negres.

Obama ha de moure fitxa

Aquestes primeres setmanes d’Obama exercint com a president electe, segurament ja li han servit per poder comprovar l’exigència caníbal dels seus companys de partit a l’hora d’esborrar qualsevol possible record de Bush en el nou mandat demòcrata. El primer que han demanat un bon nombre d’influents demòcrates dins el partit, és el cap del director d’intel·ligència Nacional, Mike McConnell, i també el del director de la prestigiosa CIA, Michael V. Hayden. La raó per la qual es demana la seva destitució, és perquè ambdós van donar suport públicament a la mesura de l’administració Bush sobre les polítiques d’interrogatori i vigilància del telèfon.

Però, com a tots els partits, no tots els seus integrants remen cap a la mateixa direcció. Dins la direcció demòcrata també n’hi ha que pensen, juntament amb nombrosos experts en matèria d’intel·ligència nacional nordamericana, que un canvi en aquests dos alts càrrecs no ajudaria a restaurar l’estabilitat i professionalitat d’una comunitat que, en els últims anys, ha estat sacsejada per diferents escàndols.

Segons el diari nordamericà, the new york times, tant McConnell com Hayden creuen, tot i no haver-ho manifestat públicament, que si finalment són substituïts en els respectius càrrecs, es trencarà una estabilitat i la certa independència que en els últims anys s’ha volgut donar a aquests càrrecs, independentment de qui visqués a la Casa Blanca. Quan el 2001 Bush va prendre possessió del càrrec, recordem que es venia d’una etapa demòcrata, va mantenir a J.Tenet com a director de la CIA, un càrrec nomenat per Clinton. Aquest gest, dins l’agència, es va rebre com l’intenció de voler estabilitzar-la després que en els 10 anys que havien passat després de la guerra d’Iran n’hi haguessin passat 5 de directors. McConnel, un almirall retirat de l’Armada, va assumir el càrrec de director de la intel·ligència nacional el febrer del 2007 i Hayden, general jubilat de la força aèria, va arribar al capdamunt de la CIA el maig de 2006. Amdós, són personatges relativament novells en els càrrecs i, en cas de canvi, es podria fer una clara lectura partidista dels cessaments.

John Brennan, qui va ser el responsable sobre temes d’intel·ligència en la campanya de Barack Obama, i qui té un llarg currículum laboral molt lligat amb els serveis d’intel·ligència nordamericans o Chuck Hagel, curiosament un senador republicà de Nebraska, són dos dels noms que són a moltes de les travesses que s’estan fent aquests dies entre els experts en la matèria de mig món.

Doncs bé, no fa ni dues setmanes que Barack Obama va ser elegit president electe i ja té un problema plantejat sobre la taula i fomentat pel seu partit. Un partit on hi ha dues clares visions respecte la qüestió: pels liberals, es necessita una ruptura amb tot el passat Bush per restablir la fe del país en el servei d’intel·ligència. Pels més conservadors, ni McConnell ni Hayden han de ser considerats responsables de les decisions preses per l’administració Bush, i que amb la seva substitució s’hi mostraria una motivació política que enterraria la moral de la intel·ligència.
Senyor Obama, l’hi toca moure fitxa.

Zapatero va a fer les amèriques

Després de demanar-ho per activa i per passiva, de demanar-ho el president, els vicepresidents i els ministres, Espanya tindrà una cadira a la reunió del proper 15 de novembre a Washington. Una reunió convocada per l’anomenat grup dels 20, o més conegut com el G20, on es debatrà sobre l’actual crisi financera que està patint el món sencer i on també es parla que es voldrà refundar el capitalisme.

Els 27 estats europeus hi tenen 5 invitacions. Bé, en realitat 4 més 1 pel president de torn de la Unió Europea. Els destinataris d’aquestes entrades són els 4 països del G-8, Regne Unit, Itàlia, Alemanya i França, aquest últim per partida doble ja que el seu president, Nicolas Sarkozy, ostenta la presidència de torn de la Unió. Com es pot veure, Espanya, la que en paraules del seu president José Luís Rodriguez Zapatero és la vuitena economia mundial, no figura entre els 5 elegits.

Els últims mesos no han estat fàcils a Espanya pels seus dirigents, en particular pel seu president i pel ministre d’economia Pedro Solves, qui després de negar una crisi econòmica que feia temps que s’estava manifestant, van veure com mica en mica la suposada fortalesa econòmica del país s’anava esvanit. L’Ibex 35 queia a mínims històrics, desenes d’empreses presentaven expedients de regulació o directament concursos de creditors (abans se’n deia suspensió de pagaments)... Amb tot aquest panorama, evidentment, van haver de claudicar i assumir, amb recança, una forta crisi econòmica que ningú no s’atreveix a posar una data de recuperació.
Doncs bé, tot i ser, teòricament, segons l’executiu espanyol, un dels països on la crisi més havia trigat a arribar degut a la gran fortalesa del seu sistema financer, al veure que Espanya no rebia la invitació per la cimera a Washington, va patir un fort atac de gelosia, tal com el nen de primària que no és convidat a la festa d’aniversari de la nena que seu al seu costat, malgrat les mares d’ambdós saben que no s’hi sentirà bé.

En aquest cas qui enviava les invitacions és el país amfitrió, Estats Units, amb George Bush enganxant els segells i posant les direccions a les postals, tot i que qui presideix el G20 és Brasil. Un Bush que, per tots és sabut, no destil·la gaire bona simpatia en vers el cap de l’executiu espanyol. Des que el març del 2004 Zapatero va arribar a la Moncloa la relació d’Espanya amb Estats Units s’ha anat distanciant i refredant fins al punt d’arribar a ser inexistent. La retirada de les tropes espanyoles d’Irak va ser el punt de inflexió en el declivi de les relacions d’ambdós països, tot i que una imatge que aquí va passar força desapercebuda, com va ser el gest de Zapatero de no aixecar-se al pas de la bandera nordamericana durant la desfilada militar de les forces armades del 12 d’octubre l’any 2003, als Estats Units va crear un gran rebombori mediàtic, i Zapatero ja va entrar amb mal peu al país americà abans de ser escollit president. Evidentment, amb aquest clima poc amistós, des de la Casa Blanca no va sortir cap missiva en direcció la Moncloa.

Nicolas Sarkozy, Lula da Silva i José Manuel Durao Barroso, van manifestar obertament el seu desig que Espanya acudís a la reunió, però Bush no va moure ni un dit, i finalment la presència a la cimera ha estat possible gràcies a la sessió d’una poltrona francesa a Espanya (recordem que França en disposa de dues (una com a país i l’altre com a presidència de torn de la Unió Europea).

Certament, aquesta sessió d’un lloc a la cimera és una gran victòria diplomàtica espanyola i s’ha de reconèixer. Però, què hi anirà a fer Espanya a la cimera? Ja s’està parlant de no només discutir sobre economia, sinó també introduir el tema del canvi climàtic, propostes fetes per l’oposició espanyola, propostes dels agents socials...

Em dóna la sensació que Zapatero i el seu govern no entenen que anar a Washington no és com passar pel Parlament de Catalunya i dir i fer el que els passi pel barret. Crec que no entenen que són allà de retruc i gràcies a la cessió d’una cadira per part de França. Segurament no han entès que allà hi van com a representant de 27 estats que formen la Unió Europea. Espero que Zapatero no es pensi que d’aquesta forma pot demostrar res al món en matèria econòmica, quan encara no ha arreglat els problemes de casa seva... Que no es pensi que serà benvingut per Bush i per Estats Units, les relacions entre ambdós països estan trencades des de fa temps i la no invitació per part de Bush encara ho demostra més. Tot i que fonts franceses asseguren que finalment Bush no s’ha oposat a la participació espanyola a la cimera, caldrà està atents al paper que Espanya hi tindrà, i si depèn de Bush, segurament serà nul.

Quanta feina has de fer Zapatero perquè et mirin amb bons ulls a l’altre costat de l’oceà, perquè Bush marxa, però les males relacions les segueixes tenint amb el país nordamericà. Però tranquil, que Obama ja t’ha trucat. Tard, però t’ha trucat.

Victòria esperada d'Obama

Com apuntaven la immensa majoria d’enquestes i analistes polítics, i a falta d’escrutar a aquesta hora, les 12 del migdia a Catalunya, les 6 de la matinada als Estats Units, el 14% dels vots, el candidat demòcrata Barack Obama, ha guanyat les eleccions als Estats Units. Ho ha fet derrotant al candidat republicà John McCain per una àmplia majoria, 338 vots electorals a 163, i amb una participació que va camí de rècord, ja que a falta de confirmació oficial, gairebé un 70% dels ciutadans nordamericans amb dret a vot han acudit a les urnes, que en nombres absoluts significa uns 130 milions de persones.

Barack Obama serà investit com a 44è president dels Estats Units, el primer negre de la història del país, el proper 20 de gener del 2009, seguint la tradició nordamericana d’esperar gairebé 3 mesos abans no es faci afectiu el resultat de les votacions, ja que aquest temps és el que es trigava en recórrer tots els estats per anunciar qui havia guanyat les eleccions quan encara els sistemes de telecomunicació no eren presents a la societat.

Aquesta elecció significa molt més que una simple victòria dels demòcrates 8 anys després de tenir les regnes del país el republicà George Bush. La victòria d’un candidat negre també serveix perquè, a un país on el racisme i la xenofòbia és un dels temes més candents a la societat, els negres facin un pas més en la seva integració i acceptació del país.

Ohio, Pensilvània, Florida, Virgínia, Iowa, Nou Mèxic, Colorado, Nevada Indiana i Carolina del Nord, són els estats que s’han tenyit de blau aquestes eleccions a diferència de fa 4 anys, que ho feien de vermell, i han fet decantar decisivament les eleccions cap al costat demòcrata.

Amb aquesta victòria Barack Obama fa tornar la il·lusió, l’esperança i sobretot la fe al poble nordamericà i també de retruc a la resta del món. Els últims 8 anys de govern de George Bush han deteriorat molt l’economia, la imatge i la política social del país. Obama ha arribat a la Casa Blanca amb la intenció de tornar a forjar somni americà al subconscient dels ciutadans dels Estats Units, una idea l’ha acompanyat al llarg de tota la campanya electoral. I en la seva persona, la d’un negre, fill d’immigrant Kenyà i jove, segurament es dibuixa un nou bri d’aire renovat i la nova imatge i direcció que el país agafarà aquest 4 anys següents.

Ara però, amb Obama elegit ja com a nou president dels Estats Units, caldrà estar molt atent a la relació que aquest tindrà amb l’encara president Bush fins que no sigui nomenat oficialment president el proper dia 20 de gener del 2009. La situació econòmica del país i del món sencer fa necessari, ara més que mai, una bona cooperació i un treball colze a colze entre Bush i Obama per treballar des d’avui mateix conjuntament per intentar redreçar i prendre decisions que Obama pugui fer-se seva i seguir-les a partir del gener. Esperem que les idees contraposades que ambdós tenen en qüestions clau pel futur del país, no enterboleixi la bona relació necessària que han de tenir els proper tres mesos.

Virgínia: un estat històricament republicà que pot caure

El diari nordamericà The Washington Post, publica avui una enquesta sobre la intenció de vot dels ciutadans de l’estat de Virgínia (Commonwealth of Virginia) d’on s’extreu que el demòcrata Barack Obama avantatge en 8 punts al republicà John McCain, 52% a 44%, respectivament. L’enquesta es va fer entre el 22 i el 25 de setembre passats per telèfon a una mostra de 1.026 adults de l’estat de Virgínia, entre els quals hi havia 902 votants certificats.

Segons l’esquesta, per aconseguir aquest avantatge, el senador d’Illionis ha desplegat un gran equip humà: ha obert 50 oficines a l’estat, ha enviant més de 250 treballadors del seu equip a l’estat per coordinar les accions d’aprop i ha reclutant a milers de voluntari per, literalment, picar les portes dels habitants de Virgínia per demanar-los el vot per Obama. En total, segons dades publicades pel diari, més de 5 milions de votants certificats van rebre informació d’Obama ja sigui per telèfons, correu electrònic o personalment al seu domicili. Sens cap mena de dubte, un desplegament molt més intens del que McCain ha fet en aquest decisiu estat.

De les dades publicades de l’enquesta se n’extreuen tres possibles punts claus per aquest avantatge del demòcrata: la situació econòmica i fiscal del país en aquest moments de crisi, l’actual president dels Estats Units George Bush i la imatge de la candidata a la vicepresidència pels republicans Sarah Palin.

Sobre temes econòmics, i més en concret sobre la política fiscal del país, l’enquesta mostra que Barack Obama treu 15 punts al seu rival republicà, ja que segons els enquestats el senador d’Illinois és el que els mereix més confiança ara mateix per poder fer front i millorar la situació actual.

La impopularitat de Bush i la comparació constat que es fa amb el candidat republicà és un pes que McCain es vol treure de sobre i no sap com fer-ho. Les dades reflecteixen novament una sensació de continuisme en la política practicada durant aquest 8 anys per Bush en la figura de McCain, ja que el 53% dels enquestats va assegurar que tenien la certesa que el senador d’Arizona conduiria la nació en la mateixa direcció que Bush i, òbviament, tota aquesta quantitat de votants es van postular a favor del vot cap a Obama.

I per últim, el que havia de ser un cop d’efecte positiu per la campanya republicana, com és Sarah Palin, sembla que cada vegada més és un cop d’efecte, però negatiu. Després de l’últim escàndol sobre la despesa que el partit ha fet per renovar el vestuari de Palin i la seva família, la imatge seva imatge no millora. L’enquesta indica que, a dia d’avui, la meitat dels votants de Virgínia té una opinió negativa sobre la governadora d’Alaska, un percentatge que ha augmentat en dotze punts respecte les enquestes publicades el mes de setembre.

Per la seva banda McCain obté avantatge respecte Obama en dues qüestions: la política miliar i les qüestions d’estrangeria, tot i que el demòcrata hagi fet petites millores en aquests àmbits. McCain guanya en aquests àmbit, segons l’enquesta, per 16 punts.

Si finalment les dades d’aquesta enquesta es plasmen en vots reals el proper 4 de novembre, l’estat de Virgínia es decantarà per un candidat demòcrata 44 anys després que ho fes per última vegada amb Lyndon Johnson. I tot apunta que sense els 13 vots electorals de l’estat, les possibilitats que John McCain arribi a la Casa Blanca és cada vegada més difícil.

Radiografia de la vida política del dos candidats

John McCain
Nascut un 29 d’agost de 1936 a Coco Solo, zona de l’estació naval area del Canal del Panamà, en aquells moments controlada pels Estats Units i fill d’un oficial naval i d’una graduada a un Episcopal High Scholl, ambdós nordamericans, John McCain és el candidat republicà a la presidència dels Estats Units.
Seguint les passes del seu pare i del seu avi, va ingressar a l’Acadèmia Naval dels Estats Units on s’hi va graduar el 1958. Dos anys més tard, va completar l’escola de vol, convertint-se en un pilot de caçabombarders des dels portaavions. Una data a destacar d’aquests anys de pilot és el 26 d’octubre del 1967, quan tenia 31 anys. Durant una missió en la guerra del Vietnam, degut a un impacte al seu avió, aquest va caure i McCain va ser retingut com a presoner de guerra. Aquest captiveri va durar cinc anys i quan va tornar als Estats Units va ser condecorat amb diferents reconeixements com ara l’Estrella de Plata o el Cor Púrpura.
L’any 1976 McCain va tenir el primer contacte amb el món de la política. Va ser degut al càrrec que li van assignar, enllaç de la Marina amb el Senat. A partir d’aquest moment la seva carrera política va anar avançant poc a poc, fins que el 1981 es va retirar de la Marina i es va instal·lar a l’estat d’Arizona. Amb aquest assentament, es va llençar definitivament al món de la política, sent elegit per la Cambra de Representants dels Estats Units el 1982, on va ser-ne reelegit dos anys després, el 1984.
El 1986 va aprofitar la retirada del veterà senador republicà per Arizona, Barry Goldwater, per presentar-s’hi ell. Va guanyar, i va ser-hi reelegit en tres ocasions, el 1992, 1998 i 2004. Durant aquests 18 anys de senador, McCain es va guanyar una reputació de dissident de línia dura, fent-se sentir al Senat en temes de política internacions i defensa. També va ser president del Comitè del Comerç, la Ciència i el Transport del senat (1997-2005) , del Comitè sobre Assumptes Indígenes (2005-2007) i també va ser membre destacat del Comitè de Relacions Exteriors.
L’any 2000, i contra tot pronòstic, va començar la seva campanya electoral a les eleccions nordamericanes a banda del seu partit, ja que pels republicans el candidat oficial era Gorge W.Busch. McCain amb la seva iniciativa el que buscava era una reforma del sistema per deixar de banda de les eleccions la influència dels interessos econòmics. Precisament aquestes influències van fer-li perdre les primàries, ja que tan sols va poder reunir 9 milions de dòlars davant els gairebé 60 que Bush tenia.
En les properes eleccions, les del 2004, McCain va donar suport fervementment a la reelecció de Bush i ha estat aquest 2008 quan ha tornat a llançar-se a la carrera per la Casa Blanca. Les primàries d’engany les ha pogut superar amb relativa facilitat, ja que després del superdimarts, dia en què es celebren les primàries a la majoria d’estats nordamericans, tan sols un dels candidats es va oposar a donar-li suport. Va ser l’ultraconservador Mike Huckabee, qui va llençar la tovallola després de perdre a les primàries de Texas i Ohio, on McCain va aconseguir els delegrats necessaris.
Finalment el 4 de setembre de 2008, a la Convenció Nacional Republicana a Saint Paul, Minnesota, John McCain va ser nominat formalment com a candidat del partit republicà a les eleccions nordamericanes.

Barack Obama

Nascut un 4 d’agost de 1961 a la ciutat de Honolulu, estat de Hawai, fill d’un kenià doctor en Economia per la Universitat de Harvard, i d’una nordamericana doctora en Antropologia per la Univertiat de Hawai a Manoa, Barack Obama és el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units.
Llicenciat en ciències polítiques a Columbia i en dret a Harvard, va començar la seva carrera política fa 12 anys, el 1996, quan va ser escollit com a senador del tretzè districte d’Illinois, càrrec que va regentar fins l’any 2004, sent reelegit en el càrrec el 1998 i el 2000. Entre les iniciatives que va dur a terme durant aquests anys com a senador de districte, se’n poden destacar la reforma legislativa en matèria de les lleis d’ètica i assistència sanitària o una reforma del projecte d’assistència social.
L’any 2000 es va endur la seva primera patacada dins el món de la política. Va perdre unes primàries al seu partit per un càrrec en la cambra de representants del Estats Units contra Bobby Rush per una estreta diferència de dos a un.
La seva funció com a senador de districte se l’hi anava fent cada vegada més petita, i el 2003, mentre actuava com a president del Comitè de Salut i Serveis Humans del senat d’Illinois, va anunciar formalment la seva candidatura al partit demòcrata per presentar-se a les eleccions al senat dels Estats Units per Illinois. Un any més tard, en concret el mes de novembre del 2004, i després de batre a sis adversaris a les primàries demòcrates, tots més ben posicionats que ell, Obama va convertir-se en el candidat demòcrata per Illinois al senat dels Estats Units. El seu adversari republicà va ser Alan Keyes, qui va ser derrotat clarament per Obama en les eleccions (70% dels vots pels demòcrates i 27% dels republicans), establint el marge més ampli de diferència en les eleccions al senat d’Illinois. El 4 de gener del 2005 va ser investit com a senador, convertint-se en el cinquè afroamericà de la història del país en ocupar aquest lloc i el tercer en ser elegit popularment.
I tan sols dos anys, un mes i sis dies després de prendre possessió com a senador, Obama va anunciar la seva candidatura per la presidència dels Estats Units. Ho va fer en un discurs davant l’antic edifici del capitoli estatal de Springfield, Illinois. I no ho va fer en aquest emplaçament per casualitat, tot el contrari, ja que el 1858, Abraham Lincoln en aquest mateix lloc, va pronunciar el seu històric discurs House Divided (casa dividida). A partir d’aquest moment va començar una dura lluita per aconseguir els suports necessaris per guanyar les eleccions primàries del partit demòcrata i proclamar-se oficialment candidat pel seu partit a les eleccions estatals. La seva màxim rival va ser Hillary Clinton, dona de l’expresident nordamericà Bill Clinton, qui el 7 de juny del 2008, en veure que el seu adversari obtindria el nombre necessari de delegats, va suspendre la seva campanya per donar recolzament a Obama en la seva carrera cap a la Casa Blanca.
Finalment, el 28 d’agost del 2008, i després de pronunciar un discurs a Denver davant 84.000 partidaris, Barack Obama es va convertir en el candidat del partit demòcrata les eleccions nordamericanes.