Welcome, Mister President

Un passadís llarg amb columnes a banda i banda ben salvaguardades per soldats vestits d’un blau elèctric aguantant una escopeta en posició vertical, canalitzaven el trànsit d’autoritats nord-americanes que feien el seu camí cap a l’exterior de la Casa Blanca. El trajecte el feien damunt una catifa blaugrana, una franja gran al mig blau i dues de més petites al costat vermelles, que els conduïa fins a la porta de sortida on havien de baixar una engalanada escala per, definitivament, contemplar els més de tres milions de conciutadans que estaven esperant el moment de la coronació del nou messies, el nou salvador, Barack Obama.

Hi va desfilar molta gent per aquest hall de la Casa Blanca, senadors, pastors, expresidents i autoritats multicolors. Evidentment, i a part d’Obama, tres cares reconegudes a nivell mundial van centrar tota l’atenció. La primera és la de la dona d’Obama, Michelle, que amb un vestit verd festuc i amb uns guants a conjunt, un color que des del meu punt de vista era del tot prescindible, va ser la primer gran font d’atracció de tothom. La segona figura destacada en circular pel congestionat passadís va ser la del llavors encara president dels Estats Units, George Bush. Un Bush que se’l va veure deambulant sense esme per aquell passadís després de veure’l minuts abans tot sol i abstret pensant qui sap què. I la tercera va ser el vicepresident Joe Biden, vestit amb pantalons i americana foscos, camisa blanca i una corbata blava. Tots tres, com també la resta de la gent, van anar ocupant els seus llocs per poder veure bé la sortida del vertader protagonista de la pel·lícula, el que en breus moments seria el nou president del Estats Units.

Emulant els gladiadors de l’època romana, o si es vol contemporitzar-ho un xic més, tal com els toreros espanyols entren a les places, Barack Hussein Obama va recórrer el passadís amb la mirada perduda, concentrat, sense cap gest al seu rostre, amb l’única intenció de sortir per ser aclamat i coronar-se com el president del país més poderós del món. Com bé apuntava el periodista Màrius Carol, pot ser que la dosi de Tranquimazin que es pogués prendre l’ajudés a aguantar aquest posat, però tot i això, ell era conscient en tot moment que a fora l’esperaven milions de persones que en ell han posat unes noves esperances de futur i que els ha rebrotat la il·lusió que els últims vuit anys s’havia pansit. Vestit com el seu vicepresident, només hi havia dues diferències: el color de la corbata, Obama la portava vermella, i un pin de la bandera nord-americana que portava a la solapa de l’americana. Segurament es podrien fer moltes hipòtesis del perquè dels colors de les corbates, però ja em permetreu que jo no les faci, més que res perquè no sabria gaire bé què dir.

I a falta de 18 minuts de per les 6 de la tarda, hora catalana, per les 12 del migdia hora nord-americana, les trompetes van sonar a la Casa Blanca i es va obrir la porta d’entrada d’on va sortir, ara ja amb un posat més simpàtic, Barack Obama, el que esdevindria el 44è president dels Estats Units aconseguit trencar la barrera racial, sent també el primer negre, afroamericà per quedar més bé, que ocupés aquest càrrec. I en aquell moment els jardins plens de més de tres milions de persones varen esclatar d’alegria i goig i tal com es va fer amb Jesucrist i les branques de palmera, els allà presents van agitar al vent les banderes del país al qual pertanyen per rebre l’home que en la seva figura encarna la prosperitat i la il·lusió del país.

La cerimònia la va inaugurar la senadors Dianne Feinstein, amb un discurs molt sobri d’on es van poder treure tres ítems clars dels topics nord-americans: són la gran democràcia del món, rebutgen qualsevol tipus de violència i la forta creença religiosa que hi ha als Estats Units. Una creença, aquesta última, que es va ratificar a continuació en el programa de l’acte, amb la pregària del pastor evangelista Rick Warren, una pregària la qual Obama va escoltar i interioritzar en tot moment mantenint els ulls tancats. Seguidament la reina del soul, Aretha Franklin, va interpretar una cançó per donar pas al primer jurament del dia, el de Joe Biden.

Però quan passaven 6 minuts de les 6 de la tarda a Catalunya., de les 12 del migdia als Estats Units, va arribar el gran moment. Barack Obama es va aixecar, juntament amb la seva esposa i les seves filles, i llavors l’explosió de felicitat entre el públic assistent va tornar a fer acte de presència. Amb la mà dreta alçada, la mà esquerra a sobre la bíblia que subjectava la seva dona, bíblia on fa 150 anys Abraham Lincoln va jurar el càrrec, i repetint el que John Roberts, president del Tribunal Suprem citava, Obama va començar a jurar la presidència dels Estats Units. Un jurament amb dos punts a destacar: Obama fa anys havia vetat a Roberts en la votació per nomenar-lo en el seu càrrec i el blanc que va tenir al començament del jurament, moment en què segurament molts dels televidents van recordar el jurament de Joan Clos a la Moncloa on es va atorgar més càrrecs del compte Però malgrat això, i amb 30 minuts de demora, Barack Obama va ser proclamat, per fi, president dels Estats Units.

Amb aquesta proclamació s’acaben dos anys de campanya electoral. S’ha acabat amb una cerimònia senzilla i on la il·lusió, l’esperança i la fe s’obren camí en un país on s’havien perdut fa temps. I no només això, també s’ha avançat en el terreny racial. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca és la culminació del tan anhelat somni americà que un dia Matin Luther King va proclamar. A Obama li esperen 4 anys plens de dificultats i amb el repte de recuperar amistats perdudes aquests últims temps. La seva arribada al capdavant del govern nord-americà no només ha estat un bri d’aire fresc pel seu país sinó per tot el món sencer que havia vist en Estats Units la plasmació del que no pot ser el país més important del món. El repte que se li presenta a Obama és molt difícil, però estic segur que amb treball i persistència, com molt bé ha fet fins ara, podrà tornar a col·locar el seu país al capdavant del món.

Benvingut senyor Obama. Molta sort i no ens decepcioni.

La crisi, el primer repte d'Obama

Què deu estar pensant ara mateix Barack Obama a un dia de ser nomenat oficialment president del Estats Units? Demà pot ser un gran dia, quin marron que em menjaré amb tot això de la crisi o el quadre dels llops atacant als cérvols dels menjador de la casa blanca serà el primer que anirà fora? Mai ho sabrem. Però el que sí podem saber amb molta probabilitat és el que estan pensant milions i milions de nord-americans que el van votar: ha arribat el dia de l’esperança i de la il·lusió de futur. Un futur que els ciutadans nord-americans li demanaran començar al seu president amb la sortida de la profunda crisi econòmica en què està submergida l’economia del país.

Durant els últims mesos s’ha sentit a dir per activa i per passiva que el problema de la situació econòmica actual l’ha comportat la fi del sistema capitalista, que ell mateix s’ha autoabsorvit i liquidat. S’han fet cimeres per refundar-lo, els principals teòrics de l’economia hi ha dit la seva, s’han injectat milions i milions als bancs centrals per intentar reflotar la situació, però cap de les mesures preses fins ara sembla que pugui evitar la caiguda en picat de les economies mundials i tot apunta que fins que no es toqui fons del tot, no es podrà tornar a mirar cap a la sortida del pou.

Però no per tots els economistes està tot perdut. Ara és l’hora dels nostàlgics, dels que sempre han defensat les teories, moltes vegades utòpiques, del sempre citat i vanagloriat economista britànic John Maykard Keynes. En els moments de crisi, per l’economista britànic, el Govern s’ha d’endeutar i invertir fort en certs camps, uns camps que en la seva època, la primera meitat del segle XX, eren les obres públiques, la construcció i l’acer.

I tot això perquè ho dic? Doncs perquè dels discursos de Barack Obama en relació a la crisi econòmica se’n desprenen unes idees keynesianes, que posades al dia al segle XXI, intentaran reflotar la tan malmesa economia nord-americana. Els tres fronts als quals Obama vol invertir són en les noves energies, internet i la cobertura social. Si realment ho fa amb l’empenta i l’energia suficient, l’economia nord-americana se’n podrà sortir abans del previst i no només serà beneficiós per l’economia del país, sinó també per tots els seus habitants i empreses.

I un apunt per acabar. Durant la campanya electoral, la cobertura social va ser una de les principals promeses d’Obama, i precisament aquesta, la cobertura social, és la principal diferència entre l’impacte que ha tingut la crisi a Europa i als Estats Units, que a Europa n’hi ha i als Estats Units no.

Fent temps...

No ha estat fins 11 dies després que Israel comencés la seva ofensiva contra Hamas iniciant un atac per terra, mar i aire a la franja de Gaza, que president electe dels Estats Units, Barack Obama, ha trencat el seu silènci per manifestar-se en relació a una qüestió que està en boca de tothom.

I el silènci el va trencar per no venir a dir res de res. El fet que va provocar que Obama hagués de dir quelcom al respecte va ser l’atac sobre una escola de la ONU. Una escola on s’hi refugiaven palestins, i que després de l’atac va quedar totalment destrossada i amb més de 40 víctimes mortals al seu interior. I va ser llavors qua va manifestar una profunda preocupació pels gairebé 700 morts que la guerra havia provocat en dues setmanes.

Segurament sense aquest atac, o sense un atac similar sobre el qual no es pogués negar a contestar o es pogués treure les puces de sobre, em dona la sensació que Obama no hagués trencat el silènci. Un silènci que l’està caracteritzant aquestes setmanes prèvies a ocupar la Casa Blanca i on només es limita a deixar-se veure vestit amb gorra i roba esportiva acompanyat de la família per mostrar la bona rel•lació que hi ha aquests dies de Nadal a casa dels Obama.

Segurament el que hagués fet és seguir estant al marge de tot plegat i manifestant que encara avui dia hi ha un president, el senyor Geroge W. Bush, que encara ara és la veu de la Casa Blanca, i per tant també pel que fa a les qüestions de política internacional, i que fins el 20 de gener no donarà cap opinió contraria a la de l’actual president per coherència i perquè només surti una opinió des de la Casa Blanca.

En fi, que aquest conflicte, de moment, no va amb ell, i ja prou malmesa està la imatge i la relació dels Estats Units amb molts dels territoris de l’Est d’Europa, com perquè abans d’arribar el càrrec ja es posicioni amb un o altra bandol. Des del meu punt de vista Obama està mirant de fer temps i esperar que els esdeveniments es desenvolupin tal i com hagin de desenvolupar-se sense voler entrar-hi fins que no sigui oficialment president. No vol rebre crítiques abans de posar-se a primera línia de foc. I ben fet que fa, ja que un cop es converteixi en president dels Estats Units, rebrà de tots costats, tant dels detractors com també dels que ara li fan costat. I no només al seu paí, també a nivell internacional, ja que no hem d’oblidar que els Estats Units són dolents, i el seu president encara més.